Takashi Murakami

Travesses l'entrada del Guggenheim (tot i ser un vell conegut et continua atrapant per la seva brillant arquitectura sinuosa, fins i tot en un dia gris com aquest) i Cai Guo-Quiang ens dóna la benvinguda amb una pluja de Chevrolets blancs simulant esclatar amb unes vares de llums intermitents... Es suposa que representa la transformació de l'emblema de la "seguretat i llibertat" americana en un símbol d'amenaça. És una instal·lació força impactant, tot i recordar una mica aquelles "làmpares-ponpon" de fils de llum, tot plegat un pèl eighties.

A la segona planta, dóna pas als seus experiments artístics amb pólvora i la seva obsessió amb els alienígenes... Espectacular el muntatge dels llops estavellant-se contra la paret de vidre que simula el mur de Berlín, en un cicle d'autodestrucció.

I per fi passem a l'exposició que realment m'interessa: Takashi Murakami.
Murakami incorpora en el seu art els elements característics de la cultura japonesa més moderna i pop, incloent-hi aquells que han esdevingut quotidans als països occidentals com el manga i l'anime, tot i que la seva formació inicial fou en Nihonga (pintura tradicional japonesa).

Murakami (Takashi, que no Haruki -gran escriptor... queda pendent un post-) incorpora a la seva col·lecció multitud de disciplines: pintura, escultura, disseny industrial, fins i tot col·laboracions amb bèsties de la moda com Louis Vuitton, o del món de la música, com Kanye West (impagable el seu videoclip del tema "Good Morning"), sempre amb el seu segell característic de color i felicitat, perfectament representat en les seves flors (de fet, l'estratègia publicitària per l'exposició va consistir en inundar tots els aparadors de les botigues del casc antic de Bilbo amb les famoses flors somrients de Murakami).

I com a bon artista japonés, té els seus monstres interiors, que treu a la superfície en forma de personatges, els quals acaben esdevenint veritables icones. De fet, els dos representants de la seva doble personalitat "Kaikai, i Kiki" dónen nom a la factoria d'art que va muntar amb d'altres artistes (a l'estil d'Andy Warhol). El primer personatge del seu univers visual, però, va èsser Mr DOB, nascut com el seu alter ego. Es tracta d'una mena de cap circular blau amb aires de Doraemon o Sonic the Hedgehog (salvant les distàncies), el qual té una expressió canviant: tant pot lluir el seu somriure simpàtic i els ulls típicament manga d'aire innocent, com multiplicar-se-li els ulls a mode d'aranya i obrir la boca per mostrar una terrorífica dentadura de tauró.


Tornant a Kaikai i Kiki: representen els guardians espirituals de l'artista, dues criatures de l'estil de Dob: una de blanca i orelles llargues amb aires de bondat, i una altra amb orelles més curtes, ullals i tres ulls, més aviat rebel. El seu nom prové dels termes kaikaikiki (audaç, però refinat) i kikikaikai (delicat, tot i que atrevit). Juntament amb aquests dos, se'ns presenten d'altres personatges, com Oval (una mena de granota budista amb doble cara), o Mr Pointy (també inspirat en escultures budistes, però amb un disseny absolutament psicodèlic).

Per altra banda, trobem escultures de personatges més aviat característics de l'anime, com la cambrera sexy Miss Kaokao, la qual pot transformar-se en un avió, o el simpàtic, a l'hora que grotesc, Inochi; tots dos reflexen la fascinació dels artistes japonesos pels robots i els androides, al més pur estil Alita. I en una línia hentai, trobem la parella del Lonesome Cowboy (amb els cabells de punxa típics -tipus Goku- i els seu especial llaç corredís -mai millor dit-), i la cambrera que l'acompanya, saltant amb una corda formada per la llet dels seus pits). Evidentment, va ser la part de l'exposició més impactant.

Si teniu ocasió de fer una escapada al Guggenheim (c) Murakami 17 febrer - 31 maig, 2009.
No té desperdici!

Surveillance

Després d'una llarga pausa (provocada per les vacances + una abducció temporal de la secta sueca més extesa a nivell mundial + una mica de mandra), aquest és el primer intent de reprendre l'hàbit d'escriure aquelles petites coses que de tant en tant desperten el meu interès (la qual cosa no implica que hi hagi algú altre a qui també li interessin...).

Sóc conscient que aquest post arriba amb una mica de retard, ja que el festival de Sitges va tenir lloc a principis del mes passat, però tenia la necessitat d'expressar-ho via blog: queda demostrat empíricament que el talent no és genètic, o com a mínim, és un gen recessiu.

Tot comença quan per fi aconsegueixes accedir a la programació del festival, i entre tota aquella muntanya de noms detectes un que t'és gratament familiar: Lynch. "Vaja, el mestre té un hereu!". La primera nota d'atenció, però, és el nom: Jennifer. "Buff, amb el teu gran sentit estètic, com has triat aquest nom per la teva filla?". Va, donem-li una oportunitat, que alguna cosa haurà après del pare.

La sala estava a rebentar, senyal que la majoria havia pensat el mateix que jo, i com a conseqüència ens va tocar visionar la peli des d'un lateral, a l'extrem, tocant la paret de l'auditori... com va dir un amic: "hi ha el cine 3D (imax), el cine estàndard en 2D, i aquesta pel·lícula l'hem vist en una dimensió".

La presència del Bill Pullman (Lost Highway és ja un clàssic) prometia, i la Julia Ormond és ben capaç d'allunyar-se dels seus habituals papers ensucrats. Als dos protagonistes hi podem sumar els dos polis cafres (un d'ells el mític Harry Solomon de 3rd Rock From The Sun, en un paper radicalment oposat), al costat dels quals el Matt Dillon de Crash sembla un sant. I pel que fa a guió, hi ha petites dosis de violència gratuïta, gore i erotisme, junt amb un gir argumental semi-previsible.

Com a conclusió:
1. No li recomanaria a ningú aquesta peli, tot i que al jurat de Sitges el va motivar prou per otorgar-li el premi a la millor pel·lícula (podem extreure d'aquesta decisió que la qualitat de la resta de candidates era pèssima? Després de veure Transsiberian aquesta hipòtesi pren força).
2. La propera vegada consultaré la imdb prèviament (així hauria sabut que la seva òpera prima "Boxing Helena" té només un 3,9).
3. No em deixaré influenciar per lligams de sang amb altres artistes dignes de veneració... Qué grans Eraserhead i L'Home Elefant, pelis de la seva primera etapa més fantàstica, o Dune i Blue Velvet, amb un Kyle Machlachlan apoteòsic, preludi de l'estil més eròtic-oníric que arribaria al seu punt àlgid amb Twin Peaks, i que finalment culminaria amb Lost Highway i Mulholland Drive.
4. Està clar que faltava l'Angelo Badalamenti... com pot ser que el "papi" hi posi els diners i no li presti al seu compositor fetitxe?

The Big Bang Theory

Si ja portava amb orgull els meus "calçotets" d'estar per casa de l'Estela Plateada, sóc propietària d'una fantàstica samarreta de Don Depresor, tinc les estanteries atestades de còmics, conservo algun vas de precipitats que vaig mangar en el seu moment del laboratori, i sóc incapaç d'escriure aigua tal com sóna (per què existeixen les fórmules, doncs?), ara ha arribat el moment de sortir de l'armari dels freakies, ja que: "Smart is the new sexy!".

Aquest és el lema de The Big Bang Theory, una sèrie realment geek emesa a la CBS, protagonitzada per 4 amics freakies: el Leonard Leaky i el Sheldon Cooper (dos físics teòrics que comparteixen pis) i els seus amics Howard Wolowitz (un sortit acabat) i Rajesh Koothrappali (l'altre extrem, és incapaç d'articular una paraula en presència d'una noia).
La història arrenca amb l'aparició d'un cinquè component que es muda al pis del costat dels dos primers per a desestabilitzar el seu món d'ordre i equilibri: la Penny.

Els diàlegs entre aquests quatre nerds són històrics, i hi ha moments memorables com per exemple el Sheldon disfressat d'efecte Doppler per Halloween, o bé quan el mateix Sheldon entra a l'apartament de la Penny i davant d'aquell caos absolut exclama: "This is a swallowing vortex of entropy!!"... per no dir quan volen convèncer al Sheldon de que formi part del seu equip al Physics Bowl citant les últimes paraules de l'Spock: "The needs of the many... outweigh the needs of the few... or the one".

En fi, que si teniu una mica d'ànima científica i/o sou uns fanàtics del Sci-fi i els còmics en general, segur que disfruteu veient The Big Bang Theory.
I si us han agradat tant com a mi les samarretes dels protagonistes, les podeu trobar a SheldonShirts.com, que enllaça amb webs com ThinkGeek, el paradís de gadgets freakies!
Jo em penso comprar la cortina de bany de la Taula Periòdica, per suposat!!

El Joven Lovecraft

En aquest post no parlaré de déus primigenis, de Cthulhu, de Nyarlathotep, d'Azathoth ni de cap dels integrants de l'univers del de Providence... ja hi ha multitud de webs interessants dedicades a la figura de Howard Phillips Lovecraft.
La meva intenció era dedicar aquest espai a una obra inspirada en aquest geni de la literatura d'horror i ciència ficció: El Joven Lovecraft.

El còmic creat per José Oliver i Bartolo Torres té com a protagonista a un jove Lovecraft, Lovie pels amics; amics creats per l'ocasió, com la Siouxie, o bé extrets de la seva pròpia mitologia, com el Glenn (el ghoul que té per "mascota"). A més compta amb una llista de convidats especials de la categoria de Poe, Rimbaud o Baudelaire, així com l'aparició recurrent de l'ull de Rammenoth (amb cert aire manga ;-)

El primer volum ja va per la tercera edició, i sembla ser que està prevista la publicació del segon cap a finals d'any. Les tires es poden llegir al blog del Cisne Negro (un dels autors), però evidentment recomano l'adquisició del còmic, per exemple a Freaks, c/Ali Bei 10 (aprofito a fer publicitat als amics!!).
Aquí teniu una petita mostra del que podeu trobar al llibre del Lovie (suposo que els motius de la meva elecció són obvis...).

The Scientific Cartoonist

Remenant pel blog del Fonamental, he trobat uns cartoons força interessants... ja sé que és tirar pedres sobre la meva pròpia teulada, però no he pogut evitar riure!

A={Lo que piensan las mujeres}
B={Lo que hacen las mujeres}
C={Lo que dicen las mujeres}
Bien, continuemos con la teoría de conjuntos, hoy veremos el concepto de conjuntos disjuntos.

Aprofito l'avinentesa per fer publicitat de la web The Particle Zoo, on venen tota la família de partícules subatòmiques! Aquí podeu veure el quark up, l'electró, el bosó de Higgs i el taquió... Qui diu que la Física Quàntica no és divertida??